BOIRA
Teatre Nacional de Catalunya - fins al 09 de novembre de 2025
SINOPSI
En una ciutat d'algun país de l'Europa de l'est, una dona es troba amb el seu vol cancel·lat per culpa de l'espessa boira que cobreix tota la ciutat. Mentre espera el proper vol, lloga una habitació al pis d’un matrimoni amb moltes ganes de saber qui és aquesta misteriosa viatgera que passarà la nit a casa seva. Boira és l'obra magistral de Lluïsa Cunillé, una de les veus en actiu de major trajectòria de la dramatúrgia catalana contemporània, que explora els límits de la solitud, el desig i la memòria en un paisatge difuminat per la incertesa.
ANÀLISI
La proposta escènica de Boira aposta per un minimalisme calculat i un ritme pausat, amb una atmosfera que busca reflectir la incomoditat i la incertesa del text. Tot i l’ambició intel·lectual de la dramatúrgia de Lluïsa Cunillé, el muntatge no aconsegueix mantenir la tensió ni la curiositat que suggereix la seva premissa inicial.
L’escenografia és, sens dubte, un dels elements més destacables. Inspirada en un realism domèstic i decadent, recrea amb gran detall un pis envellit de l’Europa de l’Est. Les parets gastades, la moqueta vermella, la llum freda que entra per la finestra i el contrast amb la il·luminació càlida de l’interior generen una sensació d’espai tancat i opressiu, però alhora irreal, com si la boira també s’hagués filtrat dins de la casa. El disseny lumínic ajuda a transmetre aquest clima de suspens i desconnexió, reforçant l’aïllament emocional dels personatges.
Els intèrprets fan una feina correcta, però el text els limita, amb diàlegs que es repeteixen o que semblen suspendre’s sense arribar enlloc, sovint a través de monòlegs. La direcció, coherent amb l’univers de Cunillé, opta per una que pot funcionar com a recurs poètic, però que en aquesta ocasió acaba jugant en contra del ritme general i del compromís del públic amb la història.
VALORACIÓ PERSONAL
Personalment, Boira m’ha deixat una sensació freda i distant. Tot i que la posada en escena és suggeridora i visualment molt treballada, el conjunt no aconsegueix emocionar ni mantenir l’interès.
El que més m’ha costat com a espectador és la manca d’evolució dels personatges: semblen estàtics, atrapats en el mateix to des del principi fins al final. Les seves paraules es diuen com si es llegissin d’un llibre, sense intenció ni matís, fet que provoca que moltes escenes resultin planes i sense força. Crec que l’obra té bones idees i una gran atmosfera visual, però li manca vida escènica i veritat emocional.