GLORIOUS!
Poliorama - fins al 01 de febrer de 2026
SINOPSI
Amb entusiasme desbordant i sense por al ridícul, Florence Foster Jenkins va culminar la seva carrera organitzant un concert al prestigiós Carnegie Hall, on la seva devoció per delectar al públic amb el seu cant estrident, convençuda que sonava meravellosament bé, la van convertir en tota una icona de l’època. Una comèdia entusiasta sobre el somni de triomfar sense tenir cap mena de talent i el poder de creure en un mateix per sobre de tot. ‘La gent pot dir que no sé cantar, però mai ningú podrà dir que no vaig cantar’ – Florence Foster Jenkins
ANÀLISI
GLORIOUS! és una comèdia molt ben construïda, que juga amb l’absurd i el surrealisme amb una gran precisió escènica. El text manté un to constant d’humor elegant i exagerat alhora, sense caure en l’excés de paròdia. Les interpretacions són un dels punts més destacables. Els actors es mantenen dins del to amb una consistència admirable —especialment en una comèdia on és molt fàcil trencar el personatge o deixar escapar el riure—. Hi ha un treball d’energia i concentració constant que fa que tot l’engranatge còmic funcioni.
L’escenografia és senzilla però molt eficaç: no busca grans efectes ni artificis, però serveix perfectament el ritme de la història i crea l’espai just per deixar respirar les situacions absurdes. És una proposta pràctica, precisa i coherent amb el to general.
Potser el punt més feble de l'obra és la reiteració del gag principal —el de la cantant que desafina—. Funciona molt bé al principi, però a mesura que es repeteix pot fer-se una mica llarg, sobretot a la segona meitat. Amb una durada una mica més ajustada (uns 75 minuts en lloc dels 95 actuals), la peça hauria mantingut millor la seva frescor i ritme còmic.
VALORACIÓ PERSONAL
Personalment, Glorious! m’ha semblat una comèdia divertida i ben resolta dins del seu estil. Té moments realment hilarants i un repartiment que sap exactament quin to ha de mantenir, cosa que no és gens fàcil en una peça tan "absurda".
He gaudit molt de veure com els actors es mantenien fidels al joc escènic, sense perdre mai el control. És cert que cap al tram final l’obra se m’ha fet una mica llarga, sobretot per la repetició del mateix recurs còmic. En conjunt, és una proposta correcte, divertida i recomanable.
Dídac Haro
