LA MÀ
La Villarroel - fins al 30 de novembre de 2025
SINOPSI
Martin McDonagh, amb el seu humor negre, macabre i absurd, ens porta aquesta vegada fins a un hotel de mala mort en una petita ciutat de l’Amèrica profunda. Carmichael és un home obsessionat des de fa vint-i-set anys amb trobar la mà que li van tallar quan era un nen. Ha quedat amb una jove parella de traficants de tercera que li volen vendre la que li han promès que és la seva mà dissecada. L’excèntric recepcionista de l’hotel s’involucra en la situació i tot explota. Tot allò que semblava que aniria malament encara pot acabar pitjor.
ANÀLISI
La mà és una proposta escènica d’aquelles que saben construir univers. Des del primer moment, l’escenografia ens submergeix en un espai decadent, ple de detalls que evoquen la misèria d’un hotel abandonat enmig del no-res. Els tons apagats, la il·luminació tènue i els objectes gastats creen una atmosfera densa, gairebé sufocant, que sintonitza perfectament amb el to àcid i violent del text.
Els intèrprets mantenen un nivell molt correcte, amb un treball coral sòlid i ben travat. Cadascun aporta matisos que ajuden a equilibrar la peça entre l’absurd i la versemblança. Tot i això, cal fer una menció especial a Albert Prat, que interpreta l’excèntric recepcionista. La seva actuació és brillant: plena d’energia, amb un domini absolut del tempo còmic i una naturalitat que fa creïble fins i tot el deliri. Prat aconsegueix fer del seu personatge el veritable motor del caos, oscil·lant entre la ingenuïtat i la malícia amb una precisió admirable.
VALORACIÓ PERSONAL
Personalment, La mà m’ha semblat una experiència teatral divertida dins la seva foscor. És una comèdia negra en estat pur, d’aquelles on rius sabent que potser no hauries de riure, però ho fas igualment. McDonagh juga amb la incomoditat i amb aquesta sensació que tot pot anar —i efectivament anirà— encara pitjor.
És cert que el text de vegades s’enreda en el seu propi absurd, com si l’autor gaudís tant del caos que li costés deixar-lo avançar. Però fins i tot en aquests moments més dispersos, la força dels personatges, la coherència visual i la complicitat del públic mantenen viva l’obra.
En definitiva, una proposta valenta, interessant i divertida, amb un repartiment solvent i una escenografia molt encertada, on la rialla és la gran protagonista.
Dídac Haro
