TOOTSIE, LA SITCOM MUSICAL
Apolo - fins al 11 de gener de 2026
SINOPSI
Michael Dorsey és un actor amb un talent especial… per no aconseguir cap paper. Desesperat i sense feina, en Michael fa un darrer esforç per fer realitat els seus somnis i es disfressa de l’actriu Dorothy Michaels. En un ascens meteòric cap a l’estrellat de Broadway, la Dorothy aviat aconsegueix que el públic caigui rendit als seus peus, mentre que en Michael (disfressat de Dorothy) s’enamora de la Julie, la seva companya de repartiment. No passarà gaire temps abans que en Michael s’adoni que conservar el seu èxit més gran com a actor serà molt més difícil del que s’esperava.
ANÀLISI
Tootsie és una proposta musical molt recomanable, amb un llibret àgil i una banda sonora atractiva que combina humor, ritme i moments d’emoció. L’espectacle troba un bon equilibri entre la sàtira i el divertiment, oferint al públic una experiència lleugera però intel·ligent.
Els intèrprets mantenen un nivell altíssim, tant en el treball actoral com vocal. Ivan Lavanda assumeix un repte majúscul amb el doble paper de Michael i Dorothy: un personatge exigent, tant per la complexitat escènica com per la tessitura vocal femenina que ha de sostenir durant bona part de l’obra. També cal destacar Ricky Mata, que aporta un punt còmic brillant i natural. Cada aparició seva genera complicitat i rialles, mantenint sempre el ritme i la connexió amb el públic.
Pel que fa a l’escenografia, és funcional i colorista, però alguns elements visuals semblen recreats digitalment, amb un cert aire d’“imatge generada per IA”. A més, els canvis d’escena podrien ser més àgils, ja que en algun moment trenquen lleument el dinamisme general.
VALORACIÓ PERSONAL
Personalment, Tootsie m’ha semblat un musical molt divertit, fresc i ple d’energia. És d’aquells espectacles que et fan sortir del teatre amb un somriure, gràcies a una direcció viva i un repartiment que s’ho passa bé i ho encomana al públic. He gaudit especialment del treball d’Ivan Lavanda i de Ricky Mata, que demostren un domini escènic i un humor natural que aconsegueixen moments d’autèntica rialla col·lectiva.
Sí que he de dir que em va fer una certa llàstima veure la sala amb tan poc públic. El dia que hi vaig anar, l’aforament no devia arribar al 25%, i això em va semblar injust per a un muntatge que mereix molt més reconeixement del que està rebent.
Dídac Haro
