LA CORONA D'ESPINES
Teatre Nacional de Catalunya - fins al 21 de desembre de 2025
SINOPSI
La corona d’espines, obra teatral en vers de Josep Maria de Sagarra, amb direcció de Xavier Albertí, recupera i redescobreix un dels grans textos del nostre patrimoni teatral. Situada a Solsona a finals del segle XVIII, l'obra narra les trifulgues d'un acord de matrimoni entre una pubilla i un jove sense pares, on es barregen necessitats de diners i també algunes sospites. Honor, poder, amor impossible i hipocresia social en una tragèdia que esdevé una crítica a la societat de l'època.
ANÀLISI
La corona d'espines és un muntatge que es centra en el pes de les paraules, en la força dels monòlegs i en la manera com el text de Sagarra respira sobre l’escenari. El vers es fa entendre amb claredat i naturalitat, un mèrit que recau directament en la solvència del repartiment, que sap donar-li ritme, profunditat i veritat. El vestuari i la caracterització són un dels punts forts de la proposta: aporten veritat, estil i un component estètic que reforça el to tràgic de la història.
Ara bé, l’apartat més discutible és l’escenografia. Malgrat ser elegant i visualment agradable, l’elecció de mantenir pràcticament un únic espai durant tota la funció acaba generant una sensació de repetició. En una sala gran com la del TNC —on l’escenografia podria jugar molt a favor d’un relat d’aquesta intensitat— s’hi troba a faltar una mica més d’ambició, dinamisme i profunditat escènica. Una decisió artística que no espatlla la proposta però que limita l’impacte.
VALORACIÓ PERSONAL
Personalment, La corona d’espines m'ha semblat un viatge teatral marcat sobretot pel valor de la paraula i la força interpretativa. Els monòlegs, el ritme del vers i la manera com els actors fan seu el text són, sens dubte, el punt més potent de la proposta. La peça emociona, commou i fa pensar. Tot i una escenografia que podria voler més, el muntatge funciona pel talent i el compromís del repartiment i per la bellesa indiscutible del text.
Una proposta que, des del meu punt de vista, no agradarà a tothom, sobretot perquè no és un text contemporani, està escrit en vers i requereix acostumar-se al seu ritme. Si no tens aquest costum o no t’agrada aquest tipus de llenguatge teatral, potser no se’n gaudeix tant. Tot i això, és un muntatge d’alt nivell, contundent i necessari, que recomano veure aquesta temporada.
Dídac Haro
