AVUI NO PLORARÉ
Goya - fins l'1 de març de 2026
SINOPSI
Després d’estar-se un mes internada en una clínica psiquiàtrica, la Llum torna a casa, decidida a retrobar-ser amb les seves germanes Lola i Bibiana. La Llum somia d’anar amb elles a la casa de la seva infantesa, on les parets encara bateguen amb els records de la seva àvia Puri. Per celebrar que li han donat l’alta, les seves germanes organitzen un sopar, però els fantasmes familiars no tarden a aparèixer: la Bibiana lluita contra l’alcoholisme mentre el seu marit, el Miquel —un comptable endeutat i a l’atur—, oculta el seu fracàs. La Lola, atrapada en un matrimoni sense amor amb el Gerard, un gran tenidor de pisos en dificultats, guarda un secret. La nit es complica amb l’arribada de l’Oltra, l’excèntrica amiga de la Llum que s’ha fugat de la clínica amb un segell robat, convençuda que viu en una pel·lícula.
ANÀLISI
Avui no ploraré és una comèdia divertida i molt ben executada, amb un ritme àgil que manté l’atenció de l’espectador de principi a fi. El to de comèdia funciona com a porta d’entrada a una crítica més profunda: tot és un caos constant que reflecteix clarament la deshumanització progressiva i l’individualisme creixent de la societat actual.
El treball del repartiment és molt sòlid i homogeni, amb una gran precisió en el tempo còmic i una energia molt ben sostinguda. Tot i això, Albert Ribalta sobresurt especialment, amb un paper executat amb excel·lència que garanteix la rialla i demostra un treball impecable per part seva.
Un altre dels grans encerts és l’escenografia mòbil, impactant i extremadament funcional, que aporta dinamisme a l’escena. El canvi continu d’espais i situacions esdevé un element narratiu més, integrat amb intel·ligència dins del relat.
VALORACIÓ PERSONAL
Personalment, Avui no ploraré m’ha semblat una comèdia molt efectiva, que aconsegueix fer riure sense renunciar a dir coses importants. He gaudit especialment del ritme i del treball coral de la companyia, així com de l’ús de l’escenografia com a element actiu dins de la narració.
És una obra que, sota l’aparença de lleugeresa, deixa una lectura clara sobre la manca d’empatia i la solitud compartida en què vivim. Potser no busca emocionar des d’un lloc íntim, però sí que connecta amb l’espectador a través del reconeixement i la reflexió. Una proposta fresca, ben executada i intel·ligent que recomano no perdre-se-la.
Dídac Haro
